Agenda

A finals de març es va enviar una carta oberta al món. Més de mil experts, entre ells Elon Musk, demanaven frenar el progrés de la Intel·ligència artificial (IA) pel fet de representar un perill per a la humanitat. És la IA un perill o una benedicció per a la civilització? Per què s’està produint aquesta remor entorn del xat GPT i altres IA de nova generació?

Arran de la campanya mediàtica de l’OpenIA sobre el xat GPT s’ha generat un debat a gran escala sobre les conseqüències de mantenir una relació amb el món mediatitzada per màquines que generen un particular tipus de narrativa, com la del xat GPT. El debat oscil·la entre l’esforç per anticipar el potencial impacte de la IA en la societat i la valoració ètic-moral de les conseqüències d’aquest impacte. Si a aquest debat li afegim l’imaginari col·lectiu sobre les ficcions de la IA, obtenim un còctel de realitat tecnològica, imaginació social i temors conservadors.

La realitat tecnològica permet saber que les màquines ni pensen ni, pel que estem veient, necessiten pensar. El xat GPT utilitza les paraules clau que se li proporcionen per a generar narratives a partir d’un ingent treball d’associació de paraules i frases que explota estadísticament i modela sintàcticament. Aquesta nova generació de xats no necessita repetir el que s’ha dit, simplement inventar allò que és més probable i convenient en un context a partir del que s’ha dit perquè sembli convincent per als humans. Essencialment, la seva intel·ligència s’encamina a semblar-ho. Sigui aquest cas o no, hauria de resultar útil per a l’usuari.

La imaginació social juga amb els mites, les emocions i les ficcions tecnològiques. Les indústries culturals s’encarreguen d’entretenir a la població creant històries en les quals apareix la IA sense límits, una IA que, habitualment, supera les capacitats humanes. Quan això passa, es produeix o bé un enfrontament entre humans i màquines, o bé una simbiosi. El final de la història acostuma a ser favorable per als humans o, almenys, dona esperances a l’espectador.

Finalment, els temors conservadors són la clau del que està succeint. Això ens porta a la teoria del rumor. Els rumors no haurien de veure’s com una informació distorsionada de la realitat, o com una narració que es limita a ser veritable o falsa. Els rumors apareixen i circulen perquè tenen un missatge social i cultural a transmetre. Els rumors acostumen a inclinar-se poc davant el canvi. No solen defensar el que és innovador, sinó que es queden amb el que ja és conegut.

Històricament, la irrupció de les noves tecnologies en la societat ha generat tres tipus d’actitud: l’entusiasme (tecnofilia), l’escepticisme (tecnoescepticisme) o la por (tecnofòbia). La reacció entusiasta tendeix a crear una bombolla d’expectatives, la reacció tecnofòbica respon amb por i adopta una actitud de rebuig envers la novetat, mentre que el tecnoescepticisme, s’empara en l’observació i l’espera (wait & see).

En aquests moments, l’excitació provocada per la presència del xat GPT i altres IA generatives similars és tal que sembla que estem a la vora d’un gran salt qualitatiu en el procés de desenvolupament de la civilització. Si això fos així, per fi, entraríem en aquella sorprenent societat digital de la qual Steve Jobs, a la fi dels anys vuitanta, Macintosh d’Apple en mà, deia alguna cosa així com: “Això no és res. El millor encara està per arribar”. Serà aquesta nova onada de promeses de la IA la definitiva? Qui sap. L’any 1984 va causar sensació el best seller de Feigenbaum i MaCorduck: The Five Generation. Artificial intelligence and Japans computer challenge to the world. Fa quaranta anys, l’ordinador personal encara no era popular, Internet no estava disponible per a tothom, i els mòbils només s’havien vist en les mans del capità Kirck de la primera generació de Star Trek.

Ara, sembla que la narrativa del xat GPT ha superat el Test de Turing (fer creure a un ésser humà que una màquina es comporta com un humà) i, en conseqüència, milions de persones se senten amenaçades per la possibilitat que les IA generatives desplacin l’Homo sapiens de les seves funcions personals i professionals. Aquesta és una reacció tecnofòbica.

La reacció tecnofòbia apareix amb cada nova tecnologia. Per exemple, quan a Catalunya el primer tren a vapor va recórrer el trajecte de Mataró a Barcelona, els pagesos es van oposar a l’invent al·legant que, amb el soroll i la fumera, les seves vaques produïen una llet més agra i les seves gallines deixaven de pondre ous. Cent anys després, l’aparició del televisor com a electrodomèstic popular va haver de superar les crítiques que afirmaven que danyava el cervell de l’espectador persistent. Posteriorment, la introducció del videojoc va reobrir el temor sobre el fet que les noves generacions sortirien malparades de la seva ‘addictiva’ relació amb la interacció digital. Poc després de l’aparició dels mòbils, van sorgir rumors sobre l’efecte cancerigen que les seves vibracions podien tenir en el fetge humà. Uns anys després, les antenes de 5G es van convertir en el blanc d’aquest mateix temor. Altres rumors arribaran amb la 6G, la Realitat Estesa, les nanotecnologies, la Internet de les Coses, etc. Aquests rumors són els que ara s’expandeixen amb la IA generativa.

Avui dia, la possibilitat que les màquines utilitzin el llenguatge natural com si fossin humanes ha reactivat el temor sobre el fet que els éssers humans puguin cedir a les seves pròpies creacions. És el mite de la màquina maligna. No obstant això, resulta que els bons i els dolents, sempre són els humans. Per què, doncs, témer les màquines i no reconèixer que els nostres dubtes tenen a veure, en última instància, amb la conducta dels humans i no de les màquines? Serà que no ens fiem de la IA perquè no ens fiem de nosaltres mateixos?

La història de les màquines intel·ligents té dues aproximacions; la de la intel·ligència augmentada (la màquina que ajuda els humans a ser més intel·ligents) i la de la intel·ligència artificial (la màquina que substitueix el treball dels humans). En cap dels dos casos hauríem de témer la màquina. En primer lloc, perquè ens ajuda a treballar i, en el segon, perquè ens fa la feina.

Per tant, el problema, no és el que faci o deixi de fer una màquina que simula el comportament narratiu dels humans, sinó que, si la societat vol aprofitar el potencial de la nova tecnologia digital, ha de fer-li espai. No obstant això, quan aquestes tecnologies són massa disruptives, un simple espai no és suficient. Cal que la societat es reorganitzi al voltant de la nova tecnologia. Això va succeir amb l’ordinador, amb Internet, amb la telefonia mòbil, amb el cercador de Google i, ara, amb la IA.

Malgrat tot, el més probable és que la IA continuï desenvolupant-se. Si això és així, els humans haurem d’inventar noves tecnologies socials i culturals per adaptar el món en el qual vivint al món que estem construint. El temor a la IA té quelcom real, però no perquè vagi en contra de l’ésser humà o perquè prengui la feina, sinó perquè canvia l’estat de les coses i dona més treball a l’ésser humà. Viure amb el suport de la IA implica revisar institucions socials i valors culturals molt arrelats en la nostra societat. Comporta redissenyar estructures socials com el sistema educatiu, el de la salut, el del treball, el de l’oci i de la cultura, el sistema de la seguretat, l’econòmic, etc. Implica un canvi disruptiu en majúscules. Això és el que realment espanta, l’esforç que comporta a la societat adoptar d’una tecnologia que implica el seu redisseny a gran escala. És el que significa passar d’una societat de tipus industrial a una societat digital.

Si volem seguir el camí digital, haurem de redissenyar les estructures socials que es van dissenyar durant i per al desenvolupament de la societat industrial i que, ara, cal transformar en unes altres perquè funcionin en una societat digital o, directament, dissenyar noves estructures i valors socials per anivellar el desenvolupament tecnològic amb el desenvolupament social i cultural.

Dr. Jordi Colobrans, Digital Society Technologies, Fundació i2CAT

Hi ha dos ordres? I més!

No fa gaires anys es va començar a dir que vivim en un món VUCA (Volatile, Uncertain, Complex, Ambiguos). En els darrers anys ja es diu que vivim en món on l’experiència s’ha de definir com a BANI (Brittle, Anxious, Non-linear, Incomprensible). Per què tot és tant complicat d’entendre el que està passant al món? Byung-Chul Han parla de La Societat del Cansament, una societat víctima de la seva pròpia activitat frenètica eficientista (La maximització de l’esforç) i de la seva hiperpositivització de l’experiència (Visca l’eficiència!). De què estem cansats? Per què ens costa tant de definir, ubicar, d’interpretar el que està passant al nostre voltant?

Venim d’una societat industrial va crear el seu propi ordre socio-econòmic al voltant de la producció en sèrie en fàbriques plenes d’obrers que produïen per a un consum de masses. La societat industrial va inventar el màrqueting, la publicitat i la propaganda. Va inventar el concepte de destrucció creativa per assegurar la vitalitat del mercat (per exemple, com ara substituint el cotxe amb motor de combustió pel cotxe elèctric)  i va posar sobre la taula la narrativa de la innovació com a  teoria del desenvolupament econòmic (Joseph Schumpeter, 1911). El desenvolupament de la societat industrial va provocar les seves pròpies contradiccions entre les forces econòmiques i les socials, entre l’economia i la societat. Això ha costat dues guerres mundials al s. XX i una guerra freda per controlar la globalització. Però l’ordre de la societat industrial, en el sentit d’una lògica, d’un tipus model de societat, amb les seves contradiccions, no ha desaparegut. Segueix organitzat bona part del món. És l’ordre que hem heretat de la revolució industrial i configurat després de la segona guerra mundial, i que explica les tensions entre la Xina, Rússia i els US a l’actualitat.

La novetat és que, ara, a més a més  de les inèrcies d’un ordre industrial amb institucions i maneres de fer que es van començar a impulsar en l’època de la il·lustració, tenim un nou ordre emergent, un ordre digital que va desplegant-se a mesura que els humans usen els bytes per organitzar el món que els envolta. Aquesta situació Complica les coses. En la societat en la qual ens trobem, no ha desaparegut l’antic ordre industrial, però encara no s’ha instaurat el nou ordre digital. Per tant, estem en mig de la transformació d’un model heretat i la construcció d’un nou model de societat que no acabem de capir massa bé cap a on va. Estem vivint en una situació de trànsit amb totes les incerteses i dificultats que comporten les situacions liminars. L‘ordre industrial pugna per la seva conservació i supervivència mentre que l’ordre digital s’està construint el seu propi espai digital alternatiu, la seva pròpia tecnosocietat i la seva pròpia tecnocultura, tecnopolítica, tecnoeconomia, tecnoantropologia, etc. usant la informàtica, les telecomunicacions i les tecnologies multimèdia. L’ordre digital va començar quan els humans van inventar la informàtica, les ciències de la computació i la internet.

La convivència entre l’ordre industrial i el digital no està exempta de polèmica. Cada ordre social té la seva pròpia concepció del món, la seva pròpia manera de veure les coses, la seva cultura. Des de la perspectiva de l’ordre industrial, les TIC són vistes com un sector econòmic més. No es pot negar que siguin un sector econòmic. Però, des de la perspectiva de l’ordre digital, les TIC no només són un sector, sinó, a més a més, un sector de sectors, són un meta-sector, un sector transversal que envaeix i condiciona a la resta de sectors existents. Això també es nou en la societat. Les noves tecnologies digitals estan creant un nou ordre on les fàbriques, l’economia, l’administració pràcticament tot el que ens envolta depenen cada vegada més de la informàtica que les fa funcionar i de la internet que les connecta. I, tot allò que no són fàbriques i és economia creativa, també depèn de la informàtica, d’internet i de les tecnologies digitals avançades. Aquí parlem de IA, de IoT, de Blockchain, de VR, i parlem del 5G, i parlem de la ciberseguretat, de fabricació additiva, de drons, etc. L’ordre digital no es contraposa a l’ordre industrial, no és una història de fàbriques de producció en sèrie vs. plataformes intel·ligents personalitzades, l’ordre digital re-dissenya l’ordre industrial i, a més a més, dissenya les seves pròpies circumstàncies i el seu propi ordre. Aquí és on topen aquestes dues concepcions del món. Des de la lògica de l’ordre industrial, la indústria 4.0, per exemple, és una actualització de l’ordre industrial heretat. Però, des de la lògica de l’ordre digital, la indústria 4.0 forma part d’un sistema més complex que, a més a més de ser industrial, ara, també és digital i, diguem-ho també, social.

L’ordre industrial va començar a desplegar-se fa més de 300 anys. El pensament il·lustrat, la ciència i la tecnologia moderna van formar una tríada que, en nom d’un concepte nou, el progrés, van transformar les societats medievals en societats modernes. El lluita pel control del nou món, els nous recursos i les noves rutes comercials van proporcionar un motiu per a l’acció. El nou ordre digital va començar a perfilar-se els anys 60s, en un context de guerra freda i de por a l’holocaust nuclear que seguiria a una guerra atòmica, quan els dispositius electrònics van aconseguir connectar-se entre ells a través de la internet.  80 anys després una nova onada de por, en aquest cas a virus, ha provocat un pas endavant envers la definitiva normalització de l’ordre digital. Moltes de les contradiccions entre l’economia i la societat heretades de l’ordre industrial encara estan presents i per resoldre. Potser les TIC podran ajudar en alguna cosa. Però, l’ordre digital té el seu espai digital, té vida i unes contradiccions pròpies entre la tecnologia, la cultura i la societat digital que se sumen a les anteriors.

Per tant, el panorama que tenim davant nostre és francament complex. Un ordre industrial nascut en una altra èpocaque tracta de sobreviure en paral·lel a un ordre digital nom, disruptiu i prometedor però que encara no té un model i una identitat pròpia consolidada. Estem just enmig d’aquesta superposició de models. La lògica de l’ordre industrial està referenciada en un món d’àtoms. La de l’ordre digital té sentit en la mesura que existeixen els bytes que ens fa pensar i organitzar-nos d’una manera diferent de l’acostumada en el món industrial. L’ordre industrial organitza la producció dels processos de fabricació i, metafòricament, imagina la societat com a una gran fàbrica gestionada amb eficiència. L’ordre digital, en canvi, organitza la I+D i la innovació. Metafòricament pensa la societat com a un gran laboratori o col·laboratori on s’imaginen, dissenyen, prototipen validen i  s’exploren situacions i experiències noves. La fàbrica és un lloc de producció. Els laboratoris són llocs de creativitat, de recerca, de formació, de coordinació, de dinamització, i d’innovació. Per quin ordre estem treballant? On tenim el cap quan prenem una decisió que afecta al futur que volem?

Autor: Dr. Jordi Colobrans, Digital Society Technologies, Fundació i2CAT

Actualment vivim en una triple realitat. Les dues primeres són conegudes. La tercera és la més interessant. És nova.

La primera realitat és la física. Aquest és el món que en diem real. És el món on viu el nostre cos i les coses que ens envolten. És el món de matèria i de la vida, és la realitat tangible, empírica i mesurable. La segona realitat és el món imaginat. El món imaginat és una realitat construïda socialment. És una realitat simbòlica. No només vivim com a cossos en un món físic, sinó que, a més a més, també vivim en un món de significats. No podem deixar de pensar. Vivim en realitats interpretades. La realitat simbòlica fa de mal mesurar. És qualitativa. La identitat, per exemple, és un món imaginat. Les creences són mons imaginats. Allò que es considera normal en una societat, és una convenció social. Un valor que és normal a Occident, no necessàriament ha de ser normal a Orient. Allò que es decideix que és o no és normal, és imaginat.

Però, a més a més de viure en una realitat física i en una realitat imaginada, en aquests moments, estem vivint en una tercera i nova realitat que a mesura que avança la societat del coneixement, cada dia ens està organitzant la vida una mica més. És la realitat digital, una nova realitat que, com a civilització tecnològica, estem creant i desenvolupant amb el suport de la informàtica, les telecomunicacions i els multimèdia. És una realitat feta a base de bytes que s’ha fet omnipresent en la nostra vida quotidiana. És una realitat que s’encén i s’apaga, una realitat de dades que s’acumulen i s’esborren en la memòria dels ordinadors. Quan usem aparells i solucions informàtiques o quan ens connectem a la xarxa i fem servir els serveis que proporciona la internet, estem participant de la realitat digital.

A principis del segle XX Vladimir Vernadsky, un dels pares de la geoquímica, explicava que la Terra estava integrada per cinc realitats superposades: La realitat de la matèria, la de la vida, la de l’atmòsfera, la de la tecnologia desenvolupada pels humans (el que Paul Crutzen anomenaria l’antropocè) i la de la nooesfera (l’espai ocupat pel conjunt dels pensaments). Possiblement, si Vernadsky hagués viscut en temps de la Internet, hauria vist la informació emmagatzemada digitalment com una evidència de l’existència de la noosfera.

La societat digital està creant la seva pròpia realitat a mesura que es desenvolupa. És una realitat digital, virtual, una ciberrealitat, una realitat en la interacció entre els humans i les màquines, i màquines entre màquines connectades a internet que, a la vegada que consumeixen informació, la produeixen. Aquesta realitat als anys 60s era incipient. Però, avui per avui, és la realitat on les persones en les societats digitalitzades cada vegada passen més hores al dia. En aquests moments, la nostra realitat física i la imaginada està mediatitzada per la realitat digital. És una realitat diferent de la realitat física i és diferent de la realitat imaginada. És una tercera realitat que ofereix la possibilitat de fer coses que mai abans la humanitat no havia pogut fer. És una realitat que compil·la els atributs de la realitat física i la imaginada i que deixa un rastre de dades. En aquesta realitat es poden explorar i experimentar tant la realitat física com les realitats imaginades. Això, l’ésser humà, mai abans ho havia pogut fer.

La realitat virtual o la ciberrealitat, com a exemple de realitat digital, té un temps i un espai propi que no es regeix pels paràmetres del món físic. Pot tenir qualsevol contingut possible. Això la fa diferent i molt diferent de les realitats que coneixíem. En la realitat virtual es poden crear i manipular objectes. Es poden ampliar o reduir, es poden explorar per dins, manipular, re-dissenyar i veure què passa si canvies una o altre variable. Els processos es poden repetir una vegada darrere l’altre, es poder accelerar o ralentitzar. Tot es pot explorar. Amb les realitats virtual es pot interaccionar d’una manera que en la realitat física o imaginada seria impossible de fer. El món digital, la realitat virtual permeten conèixer les coses interaccionant i experimentant amb elles. I tot deixa un rastre de dades informàtiques que, després, poden ser analitzades, interpretades i utilitzades per aprendre de l’experiència. Mai fins ara havíem pogut generar, accedir i manipular a aquest tipus de dades. Aquesta realitat és nova. És un invent de la societat digital. Fa uns anys no existia. En canvi, ara, cada vegada depenem més d’ella.

La tercera realitat ja és aquí. L’hem de considerar una variable més de la nostra existència. L’hem de tractar com a un fenomen determinant de la nostra existència. Ja no només parlem de comunicació mediatitzada pels ordinadors, sinó d’experiències i de realitats noves creades i manipulades amb l’ajut dels ordinadors i els programaris. Hauríem d’ocupar-nos de la realitat digital de la mateixa manera que ens ocupem de la realitat física o imaginada. Si dediquem un temps a, per exemple, al benestar físic i mental, també ens hauríem d’ocupar del nostre benestar digital. La salut, l’educació, la seguretat, el treball, l’economia, la política, el medi-ambient… La relació amb tot això s’està reescrivint a mesura que es desplega la societat digital. Tot això no només s’ha de poder entendre des de la realitat física i imaginada, sinó explorar i re-dissenyar des de la realitat i la lògica del món digital i virtual. Ara no només hem d’estar pendents del món físic i del món imaginat sinó, i també, de la realitat digital. Tenim una tercera ocupació afegida.

És més, impulsar la societat i cultura digital vol dir precisament això. Reconèixer la presència d’aquesta tercera realitat i treballar per la seva normalització amb el benentès que hauria de contribuir a la millora del món que estem construint.

Què podem fer individualment i col·lectivament per contribuir a l’expansió i adequació de la realitat digital a les necessitats de la societat?

Dr. Jordi Colobrans, Digital Society Technologies, Fundació i2CAT

La paraula innovació és una paraula antiga. En llatí, innovatio, significava renovar, recrear, tornar a donar visibilitat a allò que ja havia existit abans. El món antic assumia que tot allò que l’ésser humà podia imaginar o fer, ja estava implícit en la creació. Per tant, si els déus ja havien creat el món; com podien crear-se coses noves en el món que ja estava creat? Un cop creat el món, tot allò que es pogués crear, per definició, no podia ser creat de zero, sinó re-creat i, per tant, renovat. Des d’aquella perspectiva, res més es podia afegir després de la creació del món. Pensar que podia existir quelcom que no hagués estat creat encara era, clarament, un contrasentit. La innovatio de l’antiguitat, doncs, no estava referenciada en el futur sinó en el passat. Els déus havien creat el món i qualsevol cosa nova només era creïble a partir d’allò que ja existia; li donessis la forma que li donessis. Pels antics això era obvi. Si els humans som criatures de la creació, tot allò que fem, ho fem des de dins de de la creació. Res no passa fora de la creació.

La revolució industrial i social dels segles XVIII, XIX i XX, en canvi, va desenvolupar el seu propi concepte d’innovació des del prisma del progrés i l’evolució. La innovació era el resultat d’una fabricació que prèviament s’havia hagut de concebre i dissenyar. Aquesta fabricació anava de la mà de l’enginy industrial. En aquest context, la innovació anava referenciada a les noves màquines. Els dissenys dels invents industrials es patentaven per garantir als seus inventors el dret a la seva explotació. I, en aquesta línia, Joseph Schumpeter, a principis del s. XX va establir la definició d’innovació que més endavant adoptaria la OCDE en el Manual d’Oslo, la guia que actualment regula la mesura de la innovació: Una innovació és qualsevol producte o servei que s’introdueix com a nou en el mercat o en la societat. És a dir, una innovació sempre és un producte nou però acabat, un producte a punt per a ser consumit. Mentre no està a punt, oficialment, no es considera un innovació.

Seguint el fil de la innovació tecnològica o material, posteriorment, el terme innovació s’ha aplicat no només als productes i serveis sinó a les noves formes d’organització, a les noves maneres de comunicar i comercialitzar els productes, a les noves maneres de gestionar el coneixement, o al disseny de nous processos de producció. Però, sempre, la innovació, es quelcom acabat. Mentre no està acabat, es una idea que pot servir per innovar, o un disseny per materialitzar una innovació, o un prototip que s’està testejant per comprovar que funciona i es usable, etc. Però, mentre el projecte no estigui finalitzat, la paraula innovació no tindrà sentit perquè allò que serà nou, encara no està disponible en el mercat o en la societat. Es considera nou quan està disponible per a ser usat i prestar un servei a l’usuari.

En l’imaginari predominant, la innovació tecnològica tradicionalment s’ha estat associant a la innovació empresarial. Sobretot amb l’emprenedoria i les seves startups i spinoffs. Però, en aquest imaginari quedava fora la innovació social, una innovació que no sorgia de la enginyeria tecnològica sinó del que Saint Simon ja va anomenar al s. XIX, una enginyeria social que anava de la mà dels polítics, dels transformadors i revolucionaris socials; de la gent que posava les condicions perquè una altre societat i una altre mentalitat fos possible i que explorava noves maneres d’organitzar-se i de donar sentit a les seves vides. En l’actualitat, la innovació social cada vegada és més necessària. El canvi tecnològic és el resultat de l’activitat humana. Les persones inventen les màquines que després usen terceres persones. Aquestes màquines canvien la vida de les persones i, pel que sembla, com més canvia la seva vida, més novetats esperen dels inventors. Però, tots aquests canvis tenen lloc dins d’una estructura social determinada. D’aquí la importància de sincronitzar la innovació tecnològica amb la innovació social. Sense una innovació social, en el sentit més ampli del terme (p.e. la creació de noves estructures socials per articular la societat digital), la innovació tecnològica no troba aplicació.

En resum, que quan sentim a parlar d’innovació hi ha, com a mínim, tres grans connexions, accepcions, sentits, possibles: Innovació tecnològica (i.e les hight tech), innovació empresarial (aplicacions de les high tech als diferents sectors econòmics, a l’administració, a la societat o a la cultura), i innovació social (quan la innovació s’adreça al benestar i protecció de comunitats o del medi ambient o, en un sentit més ampli, quan es creen noves estructures socials i nous conceptes adaptats a la societat digital i del coneixement), o innovació social i digital(Quan, a més a més, s’apliquen les noves tecnologies per a fer innovació social). Els col·laboratoris, per exemple, son una innovació social en el sentit ampli del terme (un tipus d’organització nova que agrupa organitzacions de quatre hèlixs diferents). Un projecte de millora de les condicions de vida d’un col·lectiu concret, per exemple, seria una innovació social en un sentit restringit.

A partir d’aquí trobarem com a mínim tres graus d’innovació: incremental (bàsicament canvis en la forma i de poca rellevància), radical (generalment canvis en el producte però que no afecten l’estructura del mercat o de la comunitat existent, per exemple, la TV per cable) o disruptiva (introducció de nous productes, organitzacions, o idees que creen el seu propi mercat o societat, per exemple, la tecnologia de la realitat virtual).

Per acabar, els processos de transformació tenen un triple efecte: Material, social i cultural. En la dimensió materialcanvia la tecnologia, el sistema d’objectes. En la social canvia la manera d’interaccionar i relacionar-se entre les persones o els objectes. En la cultural apareixen nous conceptes per descriure los noves experiències derivades del conjunt de les innovacions en la societat. Per exemple, la cuina experimental té una dimensió física, planteja una nova manera de relacionar-se amb l’alimentació, i introdueix un vocabulari nou per referir-se a aquest tipus d’experiències gastronòmiques noves (esferificacions, caviars, terres i gels). O, per exemple, un col·laboratori. És una estructura social nova basada en la lògica de la quàdruple hèlix, que provoca sinergies entre les parts interessades i que usa bàsicament tecnologies digitals per comunicar-se.

Què més podem dir del món i la cultura de la innovació?

Dr. Jordi Colobrans, Digital Society Technologies, Fundació i2CAT

Els sistemes (o ecosistemes) d’innovació es dissenyen per impulsar la innovació. Les innovacions es poden impulsar arreu. En el mercat, en les organitzacions, en els territoris o altres espais. Depèn del focus que decidim l’ecosistema d’innovació s’articularà d’una manera o altre.

Però, per assegurar que les innovacions arrelin, especialment en els territoris, és recomanable que trobem la manera d’implicar al màxim d’agents possibles. Històricament, a partir dels anys 90s es va impulsar una nova generació de parcs científics i tecnològics. El seu model era de triple hèlix (A molt grans trets la idea d’aquest model era: La universitat produïa coneixement, l’administració el finançava i l’empresa l’explotava en el mercat de consum). Era un model teoritzat per Henry Etzkowitz i Loet Leidesdorff. En aquell context, els parcs científics es van connectar amb els clústers industrials per impulsar el desenvolupament econòmic. Des de llavors, alguns parcs científics s’han consolidat, altres tenen dificultats, altres han desaparegut i, altres, han hagut d’evolucionar obrint-se més o menys a un quart agent que en el model de la triple hèlix havia quedat oblidat: la societat civil organitzada (Associacions socials, culturals, ONGS, lobbies professionals, etc.) i obrint-se al món dels living labs i la innovació social i digital.

La conceptualització i incorporació d’aquest quart agent va fer que es comencés a parlar de models de desenvolupament i d’innovació de quàdruple hèlix i de living labs. Els que van impulsar aquest model van ser, originalment, gent que venia del món de l’arquitectura, però, especialment, del món les ciències de la computació i molt especialment del món del disseny. Eren col·lectius professionals que va donar força a una pràctica anomenada usabilitat (una evolució de l’ergonomia) i que posava en valor el disseny i la innovació centrada en les persones i, per tant, la necessitat d’exploració de l’experiència dels usuaris.

Aquests col·lectius s’estaven reunint al voltant d’agències i d’un nous tipus d’espais on s’explorava el disseny i la innovació centrada en els usuaris. Aquests espais es van anomenar living labs. El missatge dels living labs era que no es podia fer innovació per a les persones sense comptar amb les persones. Això va fer pensar a moltes organitzacions. De sobte, hi havia una manera de disminuir els riscos de fallida dels nous productes i serveis en el mercat o en la societat. I el món dels living labs es va connectar amb la narrativa de la Innovació Oberta (Henry Cheesbrough, 2003). Progressivament, els sectors industrials i l’economia del coneixement han anat descobrint i posant en pràctica aquesta aproximació, la qual cosa ha donat lloc a l’aparició de living labs associats a diferents sectors econòmics.

Però, els territoris també tenien alguna cosa a dir i, bàsicament des de les administracions, sovint administracions locals, es va començar a impulsar, telecentres, punts TIC, Centres d’innovació, de creativitat, Laboratoris de ciutadania i altres organitzacions nascudes en el context de la societat digital i del coneixement. On poden entrenarles competències creatives i d’innovació els ciutadans? On s’aprèn a fer innovació social i digital? Aquests nous espais compartien una triple missió: fomentar la cultura digital, disminuir la fractura digital, i impulsar la societat del coneixement entre la ciutadania. El missatge d’aquests equipaments era essencialment el mateix que el dels living labs, però posant l’èmfasi en la ciutadania innovadora més que en la investigació de nous productes i serveis.  El missatge d’aquets nous equipaments era (i és): No es pot fer societat digital sense una ciutadania digital i innovadora. Per fer una societat de la innovació necessitem administracions innovadores, empreses innovadores, centres educatius innovadors i una societat civil que igualment tingui el propòsit d’innovar. Necessitem, una ciutadania digital i innovadora en el seu sentit més ampli.

D’altra banda,  aquestes organitzacions s’han de poder coordinar d’alguna manera si el que volem és crear sinergies entre elles. La creació d’aquesta sinergia implica una càrrega de feina nova que han de fer perfils especialitzats en crear i orquestrar organitzacions d’organitzacions diferents. Administracions de diferents tipus, Empreses / Indústria i comerços, Centres educatius i de recerca, i Societat civil organitzada i ciutadania en general formen un nou agregat d’organitzacions. Estem anomenant Col·laboratoris a aquests agregats d’organitzacions originades en quatre grans experiències organitzatives. Aquests agregats formen Quàdruples Hèlixs que s’ubiquen en els territoris i que serveix per impulsar projectes d’innovació.

No fa gaires anys es va començar a parlar de sistemes de quíntuple hèlix. La cinquena hèlix havia de ser el territori o l’entorn. Però aquesta narrativa encara no està clara. El territori no és un tipus d’organització, és l’espai on aquestes organitzacions prosperen, d’aquí que sigui, de moment, més entenedor parlar d’organitzacions de Quàdruple Hèlix en els territoris que de Quíntuples Hèlixs. Si hi hagués d’haver cinquenes o sisenes hèlixs, potser hauríem d’incorporar l’església o l’exercit, o institucions de caràcter global, que són tipus d’organitzacions que tenen el seu propi poder i recursos per exercir la seva voluntat. De moment, però, per impulsar sistemes d’innovació locals i anar-los connectant amb els sistemes oficials de recerca i innovació, coordinar quatre hèlixs en els territoris és més que suficient per avançar.

Però el debat sobre concebre altres hèlixs possibles és obert. Quines altres hèlixs hi podria haver?

Dr. Jordi Colobrans, Digital Society Technologies, Fundació i2CAT

Com hem d’anomenar la societat en la qual vivim?

Des que als anys 70s es va prendre consciència de la importància que havia adquirit la informació com punt de partida d’una nova renovada economia basada en els serveis d’explotació de la informació i el coneixement, hem vist aparèixer moltes etiquetes que proposaven noms per identificar aquesta nova societat emergent. S’ha parlat de societat post-industrial, de societat de la informació, de societat del coneixement, de societat internet, de societat en xarxa, de societat digital, de Cibersocietat, de societat de la innovació, de societat creativa, de societat col·laborativa, de societat laboratori o col·laboratori. Cada una d’aquestes etiquetes posa l’èmfasi en algun dels aspectes que caracteritza aquesta nova experiència. Però, com hem d’anomenar a la ciutadania que viu en aquesta societat en transició?

L’ordre digital és un nou tipus d’ordre que se superposa a l’ordre industrial. Els seus orígens se situen en els anys 60 amb el desenvolupament d’Internet i les ciències de computació. Progressivament, ha anat fent-se un lloc i democratitzant-se. Definitivament, el trasbals com a conseqüència del confinament provocat per la COVID-19, ha contribuït a la seva definitiva normalització: treball, consum, comunicació, entreteniment, serveixen línia, en remot iutilitzant l’espai virtual. Ja feia anys que això existia. Però, després del sotrac de la COVID-19, les experiències digitals ja no són minoritàries als països desenvolupats, sinó que han esdevingut majoritàries. S’han tornat normals. Ja formen part de l’expectativa col·lectiva. Ja no estranya a la majoria de les persones. Ens hi hem acostumat.

L’ordre industrial no ha desaparegut, però l’ordre digital el va absorbint. La industria 4.0, per exemple, semblava que havia de ser la indústria de sempre però utilitzant les TIC per produir més i més. En canvi, estem veient que són les TIC les que, ara per ara, estan organitzant la nova indústria. Des de la mirada del model industrial es percep una indústria que es digitalitza per poder ser més indústria. Des de la lògica del model digital, però, veiem que les TIC estan redissenyant la indústria per seguir sent més i més digital.

La pregunta és, si cada societat construeix el seu model de ciutadania i, si estem redissenyant la societat a partir de les TIC, en quins termes hem de pensar la nova ciutadania que es construeix a partir de l’experiència digital mediatitzada per la computació? Quins són els trets d’aquesta ciutadania en contraposició a la ciutadania de la societat industrial?

Max Tegmark a Life 3.0: Being human in the age of Artificial Intelligence diferencia tres tipus de vida. La 1.0, que està totalment condicionada per l’evolució de l’entorn natural i és                adaptativa. La 2.0 és la vida humana quan desenvolupa tecnologies que li permeten domesticar l’entorn per prosperar amb més facilitat i confort. La 3.0 és quan la vida humana, a través de la ciència i la tecnologia, redissenya la matèria, la vida i crea mons i espais virtuals nous. En la vida 3.0 els humans decideixen el món material, biològic, social, cultural i virtual on volen viure. La vida 3.0, através de la tecnologia mecànica, digital i/o social, crea les condicions perquè allò que encara no és, però que podria ser, esdevingui. La vida 3.0 democratitza el disseny i les tecnologies digitals.

Però, quins són els trets d’aquesta nova ciutadania pròpia de la societat digital? Serà una ciutadania motivada per la possibilitat d’explorar noves possibilitats en la intersecció entre la tecnologia i la cultura? De redissenyar-se a sí mateixa amb l’ajut de les tecnologies digitals avançades i gaudir de noves experiències? Tindrà sentit això per a ella? Té sentit parlar d’una ciutadania innovadora, digital i saludable? o sostenible, o el que creguem oportú descriure o imaginar? En què somiarà la nova ciutadania social i digital? En què  pensarà? Què espera del futur? Com vol que sigui el seu futur?