Autor: Dr. Jordi Colobrans, Digital Society Technologies, Fundació i2CAT
Actualment vivim en una triple realitat. Les dues primeres són conegudes. La tercera és la més interessant. És nova.
La primera realitat és la física. Aquest és el món que en diem real. És el món on viu el nostre cos i les coses que ens envolten. És el món de matèria i de la vida, és la realitat tangible, empírica i mesurable. La segona realitat és el món imaginat. El món imaginat és una realitat construïda socialment. És una realitat simbòlica. No només vivim com a cossos en un món físic, sinó que, a més a més, també vivim en un món de significats. No podem deixar de pensar. Vivim en realitats interpretades. La realitat simbòlica fa de mal mesurar. És qualitativa. La identitat, per exemple, és un món imaginat. Les creences són mons imaginats. Allò que es considera normal en una societat, és una convenció social. Un valor que és normal a Occident, no necessàriament ha de ser normal a Orient. Allò que es decideix que és o no és normal, és imaginat.
Però, a més a més de viure en una realitat física i en una realitat imaginada, en aquests moments, estem vivint en una tercera i nova realitat que a mesura que avança la societat del coneixement, cada dia ens està organitzant la vida una mica més. És la realitat digital, una nova realitat que, com a civilització tecnològica, estem creant i desenvolupant amb el suport de la informàtica, les telecomunicacions i els multimèdia. És una realitat feta a base de bytes que s’ha fet omnipresent en la nostra vida quotidiana. És una realitat que s’encén i s’apaga, una realitat de dades que s’acumulen i s’esborren en la memòria dels ordinadors. Quan usem aparells i solucions informàtiques o quan ens connectem a la xarxa i fem servir els serveis que proporciona la internet, estem participant de la realitat digital.
A principis del segle XX Vladimir Vernadsky, un dels pares de la geoquímica, explicava que la Terra estava integrada per cinc realitats superposades: La realitat de la matèria, la de la vida, la de l’atmòsfera, la de la tecnologia desenvolupada pels humans (el que Paul Crutzen anomenaria l’antropocè) i la de la nooesfera (l’espai ocupat pel conjunt dels pensaments). Possiblement, si Vernadsky hagués viscut en temps de la Internet, hauria vist la informació emmagatzemada digitalment com una evidència de l’existència de la noosfera.
La societat digital està creant la seva pròpia realitat a mesura que es desenvolupa. És una realitat digital, virtual, una ciberrealitat, una realitat en la interacció entre els humans i les màquines, i màquines entre màquines connectades a internet que, a la vegada que consumeixen informació, la produeixen. Aquesta realitat als anys 60s era incipient. Però, avui per avui, és la realitat on les persones en les societats digitalitzades cada vegada passen més hores al dia. En aquests moments, la nostra realitat física i la imaginada està mediatitzada per la realitat digital. És una realitat diferent de la realitat física i és diferent de la realitat imaginada. És una tercera realitat que ofereix la possibilitat de fer coses que mai abans la humanitat no havia pogut fer. És una realitat que compil·la els atributs de la realitat física i la imaginada i que deixa un rastre de dades. En aquesta realitat es poden explorar i experimentar tant la realitat física com les realitats imaginades. Això, l’ésser humà, mai abans ho havia pogut fer.
La realitat virtual o la ciberrealitat, com a exemple de realitat digital, té un temps i un espai propi que no es regeix pels paràmetres del món físic. Pot tenir qualsevol contingut possible. Això la fa diferent i molt diferent de les realitats que coneixíem. En la realitat virtual es poden crear i manipular objectes. Es poden ampliar o reduir, es poden explorar per dins, manipular, re-dissenyar i veure què passa si canvies una o altre variable. Els processos es poden repetir una vegada darrere l’altre, es poder accelerar o ralentitzar. Tot es pot explorar. Amb les realitats virtual es pot interaccionar d’una manera que en la realitat física o imaginada seria impossible de fer. El món digital, la realitat virtual permeten conèixer les coses interaccionant i experimentant amb elles. I tot deixa un rastre de dades informàtiques que, després, poden ser analitzades, interpretades i utilitzades per aprendre de l’experiència. Mai fins ara havíem pogut generar, accedir i manipular a aquest tipus de dades. Aquesta realitat és nova. És un invent de la societat digital. Fa uns anys no existia. En canvi, ara, cada vegada depenem més d’ella.
La tercera realitat ja és aquí. L’hem de considerar una variable més de la nostra existència. L’hem de tractar com a un fenomen determinant de la nostra existència. Ja no només parlem de comunicació mediatitzada pels ordinadors, sinó d’experiències i de realitats noves creades i manipulades amb l’ajut dels ordinadors i els programaris. Hauríem d’ocupar-nos de la realitat digital de la mateixa manera que ens ocupem de la realitat física o imaginada. Si dediquem un temps a, per exemple, al benestar físic i mental, també ens hauríem d’ocupar del nostre benestar digital. La salut, l’educació, la seguretat, el treball, l’economia, la política, el medi-ambient… La relació amb tot això s’està reescrivint a mesura que es desplega la societat digital. Tot això no només s’ha de poder entendre des de la realitat física i imaginada, sinó explorar i re-dissenyar des de la realitat i la lògica del món digital i virtual. Ara no només hem d’estar pendents del món físic i del món imaginat sinó, i també, de la realitat digital. Tenim una tercera ocupació afegida.
És més, impulsar la societat i cultura digital vol dir precisament això. Reconèixer la presència d’aquesta tercera realitat i treballar per la seva normalització amb el benentès que hauria de contribuir a la millora del món que estem construint.
Què podem fer individualment i col·lectivament per contribuir a l’expansió i adequació de la realitat digital a les necessitats de la societat?
