Dr. Jordi Colobrans, Digital Society Technologies, Fundació i2CAT
La paraula innovació és una paraula antiga. En llatí, innovatio, significava renovar, recrear, tornar a donar visibilitat a allò que ja havia existit abans. El món antic assumia que tot allò que l’ésser humà podia imaginar o fer, ja estava implícit en la creació. Per tant, si els déus ja havien creat el món; com podien crear-se coses noves en el món que ja estava creat? Un cop creat el món, tot allò que es pogués crear, per definició, no podia ser creat de zero, sinó re-creat i, per tant, renovat. Des d’aquella perspectiva, res més es podia afegir després de la creació del món. Pensar que podia existir quelcom que no hagués estat creat encara era, clarament, un contrasentit. La innovatio de l’antiguitat, doncs, no estava referenciada en el futur sinó en el passat. Els déus havien creat el món i qualsevol cosa nova només era creïble a partir d’allò que ja existia; li donessis la forma que li donessis. Pels antics això era obvi. Si els humans som criatures de la creació, tot allò que fem, ho fem des de dins de de la creació. Res no passa fora de la creació.
La revolució industrial i social dels segles XVIII, XIX i XX, en canvi, va desenvolupar el seu propi concepte d’innovació des del prisma del progrés i l’evolució. La innovació era el resultat d’una fabricació que prèviament s’havia hagut de concebre i dissenyar. Aquesta fabricació anava de la mà de l’enginy industrial. En aquest context, la innovació anava referenciada a les noves màquines. Els dissenys dels invents industrials es patentaven per garantir als seus inventors el dret a la seva explotació. I, en aquesta línia, Joseph Schumpeter, a principis del s. XX va establir la definició d’innovació que més endavant adoptaria la OCDE en el Manual d’Oslo, la guia que actualment regula la mesura de la innovació: Una innovació és qualsevol producte o servei que s’introdueix com a nou en el mercat o en la societat. És a dir, una innovació sempre és un producte nou però acabat, un producte a punt per a ser consumit. Mentre no està a punt, oficialment, no es considera un innovació.
Seguint el fil de la innovació tecnològica o material, posteriorment, el terme innovació s’ha aplicat no només als productes i serveis sinó a les noves formes d’organització, a les noves maneres de comunicar i comercialitzar els productes, a les noves maneres de gestionar el coneixement, o al disseny de nous processos de producció. Però, sempre, la innovació, es quelcom acabat. Mentre no està acabat, es una idea que pot servir per innovar, o un disseny per materialitzar una innovació, o un prototip que s’està testejant per comprovar que funciona i es usable, etc. Però, mentre el projecte no estigui finalitzat, la paraula innovació no tindrà sentit perquè allò que serà nou, encara no està disponible en el mercat o en la societat. Es considera nou quan està disponible per a ser usat i prestar un servei a l’usuari.
En l’imaginari predominant, la innovació tecnològica tradicionalment s’ha estat associant a la innovació empresarial. Sobretot amb l’emprenedoria i les seves startups i spinoffs. Però, en aquest imaginari quedava fora la innovació social, una innovació que no sorgia de la enginyeria tecnològica sinó del que Saint Simon ja va anomenar al s. XIX, una enginyeria social que anava de la mà dels polítics, dels transformadors i revolucionaris socials; de la gent que posava les condicions perquè una altre societat i una altre mentalitat fos possible i que explorava noves maneres d’organitzar-se i de donar sentit a les seves vides. En l’actualitat, la innovació social cada vegada és més necessària. El canvi tecnològic és el resultat de l’activitat humana. Les persones inventen les màquines que després usen terceres persones. Aquestes màquines canvien la vida de les persones i, pel que sembla, com més canvia la seva vida, més novetats esperen dels inventors. Però, tots aquests canvis tenen lloc dins d’una estructura social determinada. D’aquí la importància de sincronitzar la innovació tecnològica amb la innovació social. Sense una innovació social, en el sentit més ampli del terme (p.e. la creació de noves estructures socials per articular la societat digital), la innovació tecnològica no troba aplicació.
En resum, que quan sentim a parlar d’innovació hi ha, com a mínim, tres grans connexions, accepcions, sentits, possibles: Innovació tecnològica (i.e les hight tech), innovació empresarial (aplicacions de les high tech als diferents sectors econòmics, a l’administració, a la societat o a la cultura), i innovació social (quan la innovació s’adreça al benestar i protecció de comunitats o del medi ambient o, en un sentit més ampli, quan es creen noves estructures socials i nous conceptes adaptats a la societat digital i del coneixement), o innovació social i digital(Quan, a més a més, s’apliquen les noves tecnologies per a fer innovació social). Els col·laboratoris, per exemple, son una innovació social en el sentit ampli del terme (un tipus d’organització nova que agrupa organitzacions de quatre hèlixs diferents). Un projecte de millora de les condicions de vida d’un col·lectiu concret, per exemple, seria una innovació social en un sentit restringit.
A partir d’aquí trobarem com a mínim tres graus d’innovació: incremental (bàsicament canvis en la forma i de poca rellevància), radical (generalment canvis en el producte però que no afecten l’estructura del mercat o de la comunitat existent, per exemple, la TV per cable) o disruptiva (introducció de nous productes, organitzacions, o idees que creen el seu propi mercat o societat, per exemple, la tecnologia de la realitat virtual).
Per acabar, els processos de transformació tenen un triple efecte: Material, social i cultural. En la dimensió materialcanvia la tecnologia, el sistema d’objectes. En la social canvia la manera d’interaccionar i relacionar-se entre les persones o els objectes. En la cultural apareixen nous conceptes per descriure los noves experiències derivades del conjunt de les innovacions en la societat. Per exemple, la cuina experimental té una dimensió física, planteja una nova manera de relacionar-se amb l’alimentació, i introdueix un vocabulari nou per referir-se a aquest tipus d’experiències gastronòmiques noves (esferificacions, caviars, terres i gels). O, per exemple, un col·laboratori. És una estructura social nova basada en la lògica de la quàdruple hèlix, que provoca sinergies entre les parts interessades i que usa bàsicament tecnologies digitals per comunicar-se.
Què més podem dir del món i la cultura de la innovació?