A finals de març es va enviar una carta oberta al món. Més de mil experts, entre ells Elon Musk, demanaven frenar el progrés de la Intel·ligència artificial (IA) pel fet de representar un perill per a la humanitat. És la IA un perill o una benedicció per a la civilització? Per què s’està produint aquesta remor entorn del xat GPT i altres IA de nova generació?

Arran de la campanya mediàtica de l’OpenIA sobre el xat GPT s’ha generat un debat a gran escala sobre les conseqüències de mantenir una relació amb el món mediatitzada per màquines que generen un particular tipus de narrativa, com la del xat GPT. El debat oscil·la entre l’esforç per anticipar el potencial impacte de la IA en la societat i la valoració ètic-moral de les conseqüències d’aquest impacte. Si a aquest debat li afegim l’imaginari col·lectiu sobre les ficcions de la IA, obtenim un còctel de realitat tecnològica, imaginació social i temors conservadors.

La realitat tecnològica permet saber que les màquines ni pensen ni, pel que estem veient, necessiten pensar. El xat GPT utilitza les paraules clau que se li proporcionen per a generar narratives a partir d’un ingent treball d’associació de paraules i frases que explota estadísticament i modela sintàcticament. Aquesta nova generació de xats no necessita repetir el que s’ha dit, simplement inventar allò que és més probable i convenient en un context a partir del que s’ha dit perquè sembli convincent per als humans. Essencialment, la seva intel·ligència s’encamina a semblar-ho. Sigui aquest cas o no, hauria de resultar útil per a l’usuari.

La imaginació social juga amb els mites, les emocions i les ficcions tecnològiques. Les indústries culturals s’encarreguen d’entretenir a la població creant històries en les quals apareix la IA sense límits, una IA que, habitualment, supera les capacitats humanes. Quan això passa, es produeix o bé un enfrontament entre humans i màquines, o bé una simbiosi. El final de la història acostuma a ser favorable per als humans o, almenys, dona esperances a l’espectador.

Finalment, els temors conservadors són la clau del que està succeint. Això ens porta a la teoria del rumor. Els rumors no haurien de veure’s com una informació distorsionada de la realitat, o com una narració que es limita a ser veritable o falsa. Els rumors apareixen i circulen perquè tenen un missatge social i cultural a transmetre. Els rumors acostumen a inclinar-se poc davant el canvi. No solen defensar el que és innovador, sinó que es queden amb el que ja és conegut.

Històricament, la irrupció de les noves tecnologies en la societat ha generat tres tipus d’actitud: l’entusiasme (tecnofilia), l’escepticisme (tecnoescepticisme) o la por (tecnofòbia). La reacció entusiasta tendeix a crear una bombolla d’expectatives, la reacció tecnofòbica respon amb por i adopta una actitud de rebuig envers la novetat, mentre que el tecnoescepticisme, s’empara en l’observació i l’espera (wait & see).

En aquests moments, l’excitació provocada per la presència del xat GPT i altres IA generatives similars és tal que sembla que estem a la vora d’un gran salt qualitatiu en el procés de desenvolupament de la civilització. Si això fos així, per fi, entraríem en aquella sorprenent societat digital de la qual Steve Jobs, a la fi dels anys vuitanta, Macintosh d’Apple en mà, deia alguna cosa així com: “Això no és res. El millor encara està per arribar”. Serà aquesta nova onada de promeses de la IA la definitiva? Qui sap. L’any 1984 va causar sensació el best seller de Feigenbaum i MaCorduck: The Five Generation. Artificial intelligence and Japans computer challenge to the world. Fa quaranta anys, l’ordinador personal encara no era popular, Internet no estava disponible per a tothom, i els mòbils només s’havien vist en les mans del capità Kirck de la primera generació de Star Trek.

Ara, sembla que la narrativa del xat GPT ha superat el Test de Turing (fer creure a un ésser humà que una màquina es comporta com un humà) i, en conseqüència, milions de persones se senten amenaçades per la possibilitat que les IA generatives desplacin l’Homo sapiens de les seves funcions personals i professionals. Aquesta és una reacció tecnofòbica.

La reacció tecnofòbia apareix amb cada nova tecnologia. Per exemple, quan a Catalunya el primer tren a vapor va recórrer el trajecte de Mataró a Barcelona, els pagesos es van oposar a l’invent al·legant que, amb el soroll i la fumera, les seves vaques produïen una llet més agra i les seves gallines deixaven de pondre ous. Cent anys després, l’aparició del televisor com a electrodomèstic popular va haver de superar les crítiques que afirmaven que danyava el cervell de l’espectador persistent. Posteriorment, la introducció del videojoc va reobrir el temor sobre el fet que les noves generacions sortirien malparades de la seva ‘addictiva’ relació amb la interacció digital. Poc després de l’aparició dels mòbils, van sorgir rumors sobre l’efecte cancerigen que les seves vibracions podien tenir en el fetge humà. Uns anys després, les antenes de 5G es van convertir en el blanc d’aquest mateix temor. Altres rumors arribaran amb la 6G, la Realitat Estesa, les nanotecnologies, la Internet de les Coses, etc. Aquests rumors són els que ara s’expandeixen amb la IA generativa.

Avui dia, la possibilitat que les màquines utilitzin el llenguatge natural com si fossin humanes ha reactivat el temor sobre el fet que els éssers humans puguin cedir a les seves pròpies creacions. És el mite de la màquina maligna. No obstant això, resulta que els bons i els dolents, sempre són els humans. Per què, doncs, témer les màquines i no reconèixer que els nostres dubtes tenen a veure, en última instància, amb la conducta dels humans i no de les màquines? Serà que no ens fiem de la IA perquè no ens fiem de nosaltres mateixos?

La història de les màquines intel·ligents té dues aproximacions; la de la intel·ligència augmentada (la màquina que ajuda els humans a ser més intel·ligents) i la de la intel·ligència artificial (la màquina que substitueix el treball dels humans). En cap dels dos casos hauríem de témer la màquina. En primer lloc, perquè ens ajuda a treballar i, en el segon, perquè ens fa la feina.

Per tant, el problema, no és el que faci o deixi de fer una màquina que simula el comportament narratiu dels humans, sinó que, si la societat vol aprofitar el potencial de la nova tecnologia digital, ha de fer-li espai. No obstant això, quan aquestes tecnologies són massa disruptives, un simple espai no és suficient. Cal que la societat es reorganitzi al voltant de la nova tecnologia. Això va succeir amb l’ordinador, amb Internet, amb la telefonia mòbil, amb el cercador de Google i, ara, amb la IA.

Malgrat tot, el més probable és que la IA continuï desenvolupant-se. Si això és així, els humans haurem d’inventar noves tecnologies socials i culturals per adaptar el món en el qual vivint al món que estem construint. El temor a la IA té quelcom real, però no perquè vagi en contra de l’ésser humà o perquè prengui la feina, sinó perquè canvia l’estat de les coses i dona més treball a l’ésser humà. Viure amb el suport de la IA implica revisar institucions socials i valors culturals molt arrelats en la nostra societat. Comporta redissenyar estructures socials com el sistema educatiu, el de la salut, el del treball, el de l’oci i de la cultura, el sistema de la seguretat, l’econòmic, etc. Implica un canvi disruptiu en majúscules. Això és el que realment espanta, l’esforç que comporta a la societat adoptar d’una tecnologia que implica el seu redisseny a gran escala. És el que significa passar d’una societat de tipus industrial a una societat digital.

Si volem seguir el camí digital, haurem de redissenyar les estructures socials que es van dissenyar durant i per al desenvolupament de la societat industrial i que, ara, cal transformar en unes altres perquè funcionin en una societat digital o, directament, dissenyar noves estructures i valors socials per anivellar el desenvolupament tecnològic amb el desenvolupament social i cultural.