Dr. Jordi Colobrans, Digital Society Technologies, Fundació i2CAT

Els sistemes (o ecosistemes) d’innovació es dissenyen per impulsar la innovació. Les innovacions es poden impulsar arreu. En el mercat, en les organitzacions, en els territoris o altres espais. Depèn del focus que decidim l’ecosistema d’innovació s’articularà d’una manera o altre.

Però, per assegurar que les innovacions arrelin, especialment en els territoris, és recomanable que trobem la manera d’implicar al màxim d’agents possibles. Històricament, a partir dels anys 90s es va impulsar una nova generació de parcs científics i tecnològics. El seu model era de triple hèlix (A molt grans trets la idea d’aquest model era: La universitat produïa coneixement, l’administració el finançava i l’empresa l’explotava en el mercat de consum). Era un model teoritzat per Henry Etzkowitz i Loet Leidesdorff. En aquell context, els parcs científics es van connectar amb els clústers industrials per impulsar el desenvolupament econòmic. Des de llavors, alguns parcs científics s’han consolidat, altres tenen dificultats, altres han desaparegut i, altres, han hagut d’evolucionar obrint-se més o menys a un quart agent que en el model de la triple hèlix havia quedat oblidat: la societat civil organitzada (Associacions socials, culturals, ONGS, lobbies professionals, etc.) i obrint-se al món dels living labs i la innovació social i digital.

La conceptualització i incorporació d’aquest quart agent va fer que es comencés a parlar de models de desenvolupament i d’innovació de quàdruple hèlix i de living labs. Els que van impulsar aquest model van ser, originalment, gent que venia del món de l’arquitectura, però, especialment, del món les ciències de la computació i molt especialment del món del disseny. Eren col·lectius professionals que va donar força a una pràctica anomenada usabilitat (una evolució de l’ergonomia) i que posava en valor el disseny i la innovació centrada en les persones i, per tant, la necessitat d’exploració de l’experiència dels usuaris.

Aquests col·lectius s’estaven reunint al voltant d’agències i d’un nous tipus d’espais on s’explorava el disseny i la innovació centrada en els usuaris. Aquests espais es van anomenar living labs. El missatge dels living labs era que no es podia fer innovació per a les persones sense comptar amb les persones. Això va fer pensar a moltes organitzacions. De sobte, hi havia una manera de disminuir els riscos de fallida dels nous productes i serveis en el mercat o en la societat. I el món dels living labs es va connectar amb la narrativa de la Innovació Oberta (Henry Cheesbrough, 2003). Progressivament, els sectors industrials i l’economia del coneixement han anat descobrint i posant en pràctica aquesta aproximació, la qual cosa ha donat lloc a l’aparició de living labs associats a diferents sectors econòmics.

Però, els territoris també tenien alguna cosa a dir i, bàsicament des de les administracions, sovint administracions locals, es va començar a impulsar, telecentres, punts TIC, Centres d’innovació, de creativitat, Laboratoris de ciutadania i altres organitzacions nascudes en el context de la societat digital i del coneixement. On poden entrenarles competències creatives i d’innovació els ciutadans? On s’aprèn a fer innovació social i digital? Aquests nous espais compartien una triple missió: fomentar la cultura digital, disminuir la fractura digital, i impulsar la societat del coneixement entre la ciutadania. El missatge d’aquests equipaments era essencialment el mateix que el dels living labs, però posant l’èmfasi en la ciutadania innovadora més que en la investigació de nous productes i serveis.  El missatge d’aquets nous equipaments era (i és): No es pot fer societat digital sense una ciutadania digital i innovadora. Per fer una societat de la innovació necessitem administracions innovadores, empreses innovadores, centres educatius innovadors i una societat civil que igualment tingui el propòsit d’innovar. Necessitem, una ciutadania digital i innovadora en el seu sentit més ampli.

D’altra banda,  aquestes organitzacions s’han de poder coordinar d’alguna manera si el que volem és crear sinergies entre elles. La creació d’aquesta sinergia implica una càrrega de feina nova que han de fer perfils especialitzats en crear i orquestrar organitzacions d’organitzacions diferents. Administracions de diferents tipus, Empreses / Indústria i comerços, Centres educatius i de recerca, i Societat civil organitzada i ciutadania en general formen un nou agregat d’organitzacions. Estem anomenant Col·laboratoris a aquests agregats d’organitzacions originades en quatre grans experiències organitzatives. Aquests agregats formen Quàdruples Hèlixs que s’ubiquen en els territoris i que serveix per impulsar projectes d’innovació.

No fa gaires anys es va començar a parlar de sistemes de quíntuple hèlix. La cinquena hèlix havia de ser el territori o l’entorn. Però aquesta narrativa encara no està clara. El territori no és un tipus d’organització, és l’espai on aquestes organitzacions prosperen, d’aquí que sigui, de moment, més entenedor parlar d’organitzacions de Quàdruple Hèlix en els territoris que de Quíntuples Hèlixs. Si hi hagués d’haver cinquenes o sisenes hèlixs, potser hauríem d’incorporar l’església o l’exercit, o institucions de caràcter global, que són tipus d’organitzacions que tenen el seu propi poder i recursos per exercir la seva voluntat. De moment, però, per impulsar sistemes d’innovació locals i anar-los connectant amb els sistemes oficials de recerca i innovació, coordinar quatre hèlixs en els territoris és més que suficient per avançar.

Però el debat sobre concebre altres hèlixs possibles és obert. Quines altres hèlixs hi podria haver?